Fa uns anys, en un menjador escolar, una mare em va aturar a la porta a la sortida: «Us calen més activitats dirigides, que després es barallen». Aquella mateixa tarda havíem tingut dues baralles al pati: una per una pilota, l’altra per qui s’asseia al costat de qui després de dinar. Li vaig dir que sí, que ho apuntàvem, que buscaríem més jocs organitzats per a les tardes. I vaig marxar cap a casa pensant en una cosa que no li vaig dir a la porta: les baralles no eren la prova de que el menjador fallava. Eren la prova de que, per fi, hi havia temps per a que passés alguna cosa real.
Ho sento cada curs, en cada reunió de famílies i en cada fira d’extraescolars: més activitats dirigides, menys estona “morta”, menys conflicte a la vista. I ho entenc — ningú vol que el seu fill passi el temps lliure sol, exclòs o cridant. Però hi ha un problema amb aquesta lògica, i no és només una opinió meva. Després d’anys acompanyant grups de nens en el migdia escolar, i amb formació en gestió de conflictes de per mig, he vist el patró repetir-se curs rere curs. I hi ha dades que ho contradiuen de front.
Demanar més activitats dirigides té sentit, i un error a dins
La lògica de les famílies no és ximple: menys conflictes visibles sembla sinònim de millor servei. Si el menjador és ple de jocs organitzats, hi ha menys estones de nens donant voltes sense saber què fer, menys friccions, menys queixes que arriben a casa. El problema és que aquesta lògica confon dues coses que no són el mateix: absència d’incidents i qualitat educativa.
Un menjador sense cap conflicte visible pot ser, perfectament, un menjador on no s’aprèn res social. Si un adult decideix cada joc, reparteix cada equip i resol cada fricció abans que arribi a ser fricció, els nens no tenen ocasió de practicar el que de veritat necessiten: negociar qui comença, aguantar que no li toqui ser el cap del joc, descobrir que una norma inventada per ells també cal respectar-la. Això no s’entrena veient com ho fa un adult. S’entrena fent-ho ells, amb tot el desordre que això implica.
El que diu la ciència: més temps estructurat, pitjor autoregulació
Aquí és on la demanda de les famílies topa amb una dada incòmoda. Un estudi de Barker et al. (2014), de la Universitat de Colorado, va seguir els horaris diaris de nens de 6 i 7 anys —recollits pels seus propis pares— i va mesurar la seva funció executiva autodirigida, aquella capacitat de planificar, decidir i regular la pròpia conducta sense que ningú ho digui. El resultat va ser clar: com més temps passaven en activitats poc estructurades, millor era aquesta funció executiva. I al contrari amb les activitats dirigides: predeien pitjor resultat. El que més pesava, de fet, era el temps social sense estructura: sortir amb el grup, anar a una festa, jugar lliurement amb altres nens. Pots consultar l’estudi aquí.
No és un cas aïllat. Gray, Lancy i Bjorklund (2023), a The Journal of Pediatrics, relacionen la caiguda d’oportunitats per jugar, vagarejar i actuar sense supervisió directa amb l’augment de problemes de salut mental infantil. I ho diuen sense embuts: l’impuls adult de guiar i protegir, ben intencionat com és, ha privat els nens de la independència que necessiten per desenvolupar-se. Un informe clínic de l’Acadèmia Americana de Pediatria, reafirmat el 2026, va en la mateixa direcció: el joc lliure enforteix estructures cerebrals lligades al control d’impulsos, la regulació emocional i la capacitat de marcar-se objectius. I un seguiment a més de dos mil nens australians va trobar que el temps de joc no estructurat als 4-5 anys predeia millor autoregulació dos anys després, als 6-7.
La normativa espanyola, per si calgués l’argument legal, ja defineix el migdia escolar com a temps educatiu, no com un parèntesi entre classes. El problema no és que falti marc legal. És que seguim mesurant la qualitat del menjador per com de tranquil es veu des de fora, en lloc de pel que els nens aprenen a fer sols.
Temps lliure no és el mateix que temps sense adults
Aquí sol saltar l’objecció, i és justa: “doncs, els deixem que s’ho apanyin i punt?” No. I aquest matís és el que més es perd en la conversa. Temps lliure no vol dir adults absents. Vol dir adults que no dirigeixen, però que hi són, mirant, i que entren quan toca — quan hi ha un risc real, quan algú ho passa malament de veritat, quan el grup es queda bloquejat sense sortida. La diferència no està en la presència de l’adult. Està en què fa mentre observa.
Un adult que dirigeix cada joc elimina el conflicte per endavant. Un adult que acompanya el temps lliure deixa que el conflicte aparegui, el segueix de prop, i només intervé si cal. Aquesta segona postura exigeix més formació, no menys — cal saber distingir la fricció que ensenya de la que fa mal, i això no s’improvisa. Però el resultat, quan es fa bé, és un grup de nens que cada setmana resol una mica més sol el que abans resolia sempre l’adult.
El conflicte no és la fallada del sistema: és la matèria primera
Això és el que de veritat canvia quan es mira el menjador amb altres ulls. Un conflicte al pati no és un senyal de que alguna cosa va malament. És la matèria primera amb la qual es construeix allò que després anomenem “saber relacionar-se”. Un nen que mai ha de negociar un torn, mai aprèn a negociar-lo. Un nen al qual sempre li resolen la fricció des de fora, mai descobreix que és capaç de resoldre-la ell.
I hi ha un incentiu que no ajuda: a una empresa de gestió de menjador li resulta molt més fàcil justificar el seu valor amb un cartell de “activitats de la setmana” que amb un argument més difícil d’explicar en una reunió de quinze minuts: “deixem temps lliure ben acompanyat”. El primer es veu. El segon cal entendre’l. Per això aquesta conversa cal tenir-la, encara que no sigui la més còmoda de donar en una reunió de famílies.
El cicle que de veritat funciona: observar, entrenar, transferir
I aquí ve la pregunta que qualsevol lector espavilat es farà, amb raó: si defensem el temps lliure, què hi pinta Rolin, que al final també és una activitat dirigida? La resposta és la que sosté tot l’argument, i val la pena explicar-la sense pressa.
Rolin no competeix amb el temps lliure. S’alimenta d’ell, en les dues direccions, en un cicle de tres passos:
Observar. El temps lliure és el laboratori. És allà, al pati o en l’estona sense dirigir, on apareixen els conflictes reals i on es pot detectar quins valors necessita reforçar aquell nen en concret. Sense temps lliure, no hi ha res a observar. El diagnòstic desapareix.
Entrenar. A la sessió de joc de rol, una vegada per setmana, uns 60 minuts, es treballen precisament aquells valors que es van detectar en el temps lliure — no valors genèrics, sinó els que aquell nen necessita de veritat. Sense aquesta observació prèvia, s’entrenaria a cegues.
Transferir. El nen torna al temps lliure amb ocasió de practicar el que ha entrenat en situacions reals, amb persones de veritat i sense guió. Sense temps lliure al qual tornar, l’aprenentatge es queda dins del joc i no surt d’allà.
Dit amb una frase: Rolin és probablement l’única activitat dirigida que necessita que hi hagi temps lliure per funcionar. Qualsevol altra activitat es menja el temps lliure del nen. Aquesta se n’alimenta i el retorna més ben aprofitat. Per a qui gestioneu un menjador, una empresa de migdia o un centre: no esteu triant entre “més activitats” o “més temps lliure”. La pregunta que de veritat val la pena fer-se és una altra: una hora a la setmana que fa educatiu la resta del migdia — això és el que canvia el càlcul, no una hora més d’animació que competeix pel mateix temps lliure que les famílies ja volen retallar.
El que de veritat cal no és més cartell d’activitats
El que les famílies demanen amb raó —que el menjador sigui segur i educatiu— no s’aconsegueix omplint cada minut de jocs organitzats. S’aconsegueix amb adults formats per acompanyar el temps lliure: que sàpiguen quan mirar, quan callar i quan entrar. I amb un espai setmanal on el que s’observa en aquell temps lliure es converteix en una cosa que es treballa de veritat, per tornar després al mateix pati amb alguna cosa nova per provar.
Si gestiones un menjador, una extraescolar o un centre i vols veure com s’aplica aquest cicle amb un grup real, a la guia gratuïta per a professionals de metodorolin.com està explicat pas a pas. I si el que et preocupa és el teu propi fill o filla, la guia per a famílies explica el mateix des de l’altre costat de la taula.
— Anayda i Sergi