Són les dotze i quart i porto dos minuts al pati. Abans de seure ja tinc en Marcos al davant: «Ei, que en Nico li ha dit a la Noa que la seva motxilla és lletja». Dos passos més enllà, una altra nena ve corrent, amb la cara descomposta: «Que s’ha caigut de la tanca i no s’aixeca». Les dues frases arriben gairebé alhora. Totes dues comencen amb el mateix to d’urgència. I si les tracto com si fossin la mateixa cosa, m’equivoco amb les dues alhora.
Això ho he vist cada setmana: fills, alumnes, nens de pati, que et vénen a explicar alguna cosa d’un company, i l’adult —tu, jo, qualsevol— té mig segon per decidir si allò que té davant és una delació o una petició d’ajuda. I la majoria de vegades es decideix malament. No perquè falti afecte. Perquè ningú li ha explicat a aquell adult, ni al nen, on està exactament la diferència.
Xivar-se gairebé mai és mentir: aquí no hi és el problema
El primer que cal treure’s del cap és que xivar-se sigui una manera de mentir. Gairebé mai ho és. Quan un nen et ve a explicar que un altre ha fet alguna cosa, en la immensa majoria dels casos el que diu és veritat, verificable, exacte. El problema no és la veracitat de la dada. És per a què s’utilitza aquesta dada.
Per això no serveix de res la norma de «aquí no es xiva ningú», per més bona intenció que hi hagi. Un nen no necessita aprendre a callar el que veu. Necessita aprendre a distingir quan explicar-ho ajuda algú i quan només serveix perquè l’altre es fiqui en un embolic. Són dos usos de la mateixa dada certa, i s’assemblen tant per fora que és fàcil confondre’ls si no saps què mirar.
Qui més es xiva no és el més feble: és qui mana
Aquí ve la part que més sorprèn les famílies. La imatge típica és la del nen espantadís que corre a explicar-ho tot perquè no sap defensar-se sol. Però no és aquest el patró que es repeteix al pati. Qui més es xiva sol ser qui té més estatus al grup, no qui en té menys.
Té sentit si ho penses des del poder, no des de la por: delatar un company és una manera de marcar posició. «Jo controlo el que passa aquí, jo decideixo què s’explica i què no». I gairebé mai denuncia un dany que li han fet a un tercer. Denuncia el que l’afecta a ell, o el que li convé a ell en aquell moment. Això no és justícia. És gestió d’estatus amb una dada certa com a eina.
La dada: ho confirma un estudi de Child Development
No és només el que jo veig al pati. Hi ha un estudi de referència, d’Ingram i Bering (2010), publicat a Child Development, que va observar durant mesos la conducta espontània en dues escoles infantils. Les conclusions encaixen punt per punt amb el que qualsevol que treballi amb grups de nens reconeix: la delació és gairebé sempre certa, rares vegades fa referència a danys fets a tercers, els adults gairebé mai la ignoren, la practiquen més els nens amb més posició social dins del grup, i correlaciona amb els informes dels mateixos mestres sobre agressió relacional —aquella forma de fer mal que no es veu a simple vista, feta d’exclusió i de jugades socials més que de cops—. Pots consultar l’estudi aquí.
Dit d’una altra manera: la delació no és un símptoma de feblesa infantil que calgui corregir amb mà dura. És una conducta social amb una funció molt concreta, i entendre-ho així canvia del tot el que cal fer-hi.
L’adult, sense adonar-se’n, entrena el xivarderisme
Aquí hi és la part incòmoda per als que som a l’altre costat. El mateix estudi assenyala una cosa que qualsevol que hagi fet guàrdia de pati reconeix a l’instant: gairebé mai ignorem qui ve a xivar-se. Atenem per ordre d’arribada, no per gravetat. I això entrena exactament el contrari del que volem: entrena a arribar primer, no a tenir raó.
I hi ha una conseqüència pitjor, que és la que de veritat em preocupa. Si la resposta de l’adult a qualsevol delació és un «no siguis xivato» dit amb fàstic, el que es tanca no és el canal de les bestieses. Es tanca l’únic canal pel qual arribaria un avís seriós. El nen aprèn, sense que ningú li ho digui en veu alta, que aquí no s’avisa de res, ni tan sols del que de veritat importa.
La distinció que resol el 80% dels casos
L’eina que faig servir, i que funciona amb nens de qualsevol edat, són tres preguntes que es fan abans de parlar. No són per a l’adult: són perquè el mateix nen les respongui, primer ell.
Hi ha algú en perill o patint de veritat? No «m’ha molestat», sinó algú que està malament, espantat o en risc.
He intentat resoldre-ho jo abans de venir a explicar-ho? No sempre cal haver-ho intentat —hi ha coses que no són per resoldre sol—, però la pregunta obliga a pensar si això era seu de resoldre.
Ho explico perquè s’arregli, o perquè li caigui una bronca a l’altre? Aquesta és la que de veritat separa la delació de l’ajuda. La intenció.
Si la resposta a la primera pregunta és sí —hi ha algú en perill o patint de veritat—, llavors s’acaba l’exercici just aquí: això sempre s’explica, sense excepció. No és xivar-se. És demanar ajuda, i no es negocia, ni amb un nen ni amb un adult que dubti si val la pena molestar. Si un nen t’explica alguna cosa greu de veritat —un dany, un abús, una por real—, se li creu, se’l protegeix, i s’actua. Aquesta part no entra en cap matís.
Per a tota la resta —el comentari lleig, la motxilla lletja, el «m’ha mirat malament»—, les altres dues preguntes fan la feina. I l’interessant és que, en el moment que un nen aprèn a fer-se aquestes tres preguntes abans de venir corrents, deixa de necessitar que l’adult faci de jutge en cada frase. Comença a resoldre ell sol bona part del que abans et portava a tu.
La pregunta que val la pena fer-se aquesta setmana
La propera vegada que un nen vingui corrents a explicar-te alguna cosa d’un company, abans de decidir si el renyes per xivato o si li fas cas de seguida, fes-te tu primer aquestes tres preguntes. No per jutjar-lo a ell. Per no equivocar-te tu, que és just el que gairebé sempre passa quan s’atén per ordre d’arribada en lloc de pel que de veritat hi ha darrere la frase.
— Anayda i Sergi