Conflictes al menjador escolar: guia pràctica per a monitors i coordinadors

Són les 13.20. Ja ha sonat el segon torn, hi ha dues safates bolcades, un nen que diu que «això no és seu» i un altre que plora perquè li han pres el lloc. El monitor que està sol amb vint-i-quatre nens respira fondo i decideix, per enèsima vegada aquella setmana, qui té raó.

L’aula té una estructura: una mestra, un horari, unes normes que es repeteixen cada hora. El menjador, no. Canvia l’adult, canvien els companys de taula, canvia el nivell de soroll, i a sobre hi ha menjar pel mig, que és un dels temes pels quals els nens discuteixen amb més facilitat. No és casualitat que el menjador sigui, en molts centres, l’espai amb més incidents de tot el dia escolar.

I tanmateix, és també l’espai menys preparat per gestionar-los. Els monitors solen tenir menys formació específica que els docents, menys autoritat reconeguda per les famílies i menys temps per nen. Se’ls demana que mantinguin l’ordre, però poques vegades se’ls dona una manera concreta de fer-ho que no sigui «tallar-ho abans que vagi a més».

Aquesta guia no és una llista de sancions. És una manera diferent de mirar el que passa en aquella mitja hora de caos diari — i algunes eines concretes perquè deixin de repetir-se els mateixos conflictes, cada setmana, amb els mateixos nens.

Per què el menjador genera tants conflictes

El menjador ajunta diversos ingredients que poques vegades coincideixen en un altre moment del dia:

• Menys estructura. No hi ha cap activitat que ocupi l’atenció de tothom alhora. Sobra temps mort, i el temps mort és on sorgeixen la majoria de conflictes entre iguals.
• Menys autoritat estable. Els nens solen tenir un tutor de referència a l’aula. Al menjador, l’adult canvia segons el dia, la rotació de torns o qui ha faltat. I els nens ho noten: proven límits diferents amb cada monitor.
• Tracte desigual entre monitors. Quan cada adult aplica la norma a la seva manera —un deixa parlar i l’altre no, un permet repetir postres i l’altre no— els nens deixen de refiar-se que les regles signifiquin alguna cosa. Aquest és, segons recull la literatura sobre convivència als menjadors escolars, un dels factors que més tensió genera: no la norma en si, sinó la seva aplicació inconsistent.
• Menjar com a territori. Qui s’asseu on, qui n’ha agafat més, a qui no li agrada el que hi ha. Són motius que a un adult li semblen petits i que per a un nen de 8 anys són, en aquell moment, el més important del món.

Cap d’aquests factors no desapareix amb més disciplina. Es gestionen amb estructura.

Pensa-ho així: a l’aula, un professor té trenta minuts de classe per treballar un tema, amb materials pensats per a això. Al menjador, un monitor té el mateix grup de nens, la mateixa energia acumulada de tot el matí, i cap guió. És lògic que hi apareguin més espurnes. El problema no és que els nens «es portin pitjor» al menjador. És que el menjador no els dona cap estructura on encaixar aquesta energia.

El que no funciona (encara que sembli el més ràpid)

Quan un monitor té vint nens més esperant i dos discutint, la temptació és resoldre-ho en quinze segons. Les tres sortides més habituals:

Fer d’àrbitre. Escoltar les dues versions, decidir qui té raó i dictar sentència. Funciona per acabar la discussió d’avui. No ensenya res per a la de demà, perquè els nens aprenen que el problema es resol demanant a un adult que decideixi per ells.

Amenaçar amb conseqüències externes. «Ho diré a la teva tutora», «trucaré als teus pares». Frena la conducta en el moment, però trasllada el conflicte fora del menjador en lloc de resoldre’l on ha passat. El nen aprèn a evitar que l’enxampin, no a gestionar el que ha sentit.

Separar sense més. Enviar cadascú a un extrem de la taula. És raonable com a primer pas de seguretat, però si es queda aquí, el conflicte no es resol: només s’ajorna fins a la pròxima vegada que coincideixin.

Cap de les tres no és «dolenta» en el moment d’urgència. El problema és quan es converteixen en l’única eina.

El que sí que funciona: normes compartides entre tot l’equip

Abans de tocar el conflicte individual, hi ha una cosa que canvia més resultats que qualsevol tècnica de mediació: que tots els monitors apliquin les mateixes normes, de la mateixa manera.

Això vol dir asseure’s quinze minuts com a equip i acordar, per escrit si cal, coses molt concretes: com es gestiona qui s’asseu on, què passa si algú no vol acabar el plat, què es fa davant d’un insult, quant temps de marge es dona abans d’intervenir. No cal un protocol de vint pàgines. Calen cinc o sis acords clars que tot l’equip repeteixi igual, cada dia.

Els nens deixen de provar límits diferents amb cada adult quan descobreixen que el límit és el mateix amb tots.

Donar un rol, no només posar normes

Una de les intervencions que més canvia la dinàmica del menjador és també de les més senzilles: donar als nens que més conflicte generen una responsabilitat funcional dins del grup.

El nen que interromp tota l’estona, que reparteixi els coberts. La nena que discuteix pel lloc, que decideixi l’ordre de les taules aquella setmana. No és un premi per mal comportament — és donar una funció que ocupa l’energia que, si no, es gasta discutint.

Quan un nen té un paper dins del grup, deixa de necessitar generar conflicte per tenir protagonisme. Això no substitueix la gestió d’un conflicte ja en marxa, però redueix quants conflictes nous apareixen.

Quan el conflicte ja ha esclatat: mediar sense arbitrar

Si dos nens ja estan discutint, hi ha una diferència important entre mediar i arbitrar. Arbitrar és decidir qui té raó. Mediar és ajudar que siguin ells els qui arribin a un acord.

A la pràctica, amb el temps limitat d’un menjador, això es pot reduir a tres preguntes:

1. «Què ha passat, des del teu punt de vista?» — a cadascun per separat, un moment.
2. «Què necessites perquè això se solucioni ara?»
3. «Podeu tots dos viure amb aquesta solució?»

No sempre hi ha temps per fer-ho amb calma. Però fins i tot una versió de trenta segons d’aquestes tres preguntes canvia alguna cosa: el nen deixa de sentir que l’adult ha decidit per ell, i comença a practicar que un conflicte es pot tancar sense que ningú «guanyi».

Amb la pràctica, això s’accelera. Un equip de monitors que fa servir les mateixes tres preguntes cada dia, amb cada conflicte, comença a notar que els mateixos nens se’ls avancen: «ja ho sé, ja ho sé, què necessites?». Això no passa la primera setmana. Passa quan l’eina es repeteix prou perquè deixi de ser «el que diu el monitor» i es converteixi en «el que fem aquí quan hi ha bronca».

Això és, en el fons, la mateixa idea que sosté tot el Mètode Rolin: els conflictes no són un problema a eliminar del menjador. Són la matèria primera amb què un nen aprèn a relacionar-se amb els altres. Com més aviat comenci a practicar aquesta habilitat —amb suport, sense càstig— abans deixa de necessitar que un adult l’hi resolgui.

Quan el conflicte es repeteix sempre entre els mateixos

Hi ha casos en què la mateixa parella de nens discuteix cada setmana, sense que cap acord puntual ho resolgui. Aquí ja no serveix la intervenció de trenta segons: cal treballar-ho fora del moment de tensió, amb calma, en un altre espai.

Aquí és on eines com el joc de rol educatiu marquen la diferència davant d’una xerrada o una sanció. En lloc de sermonejar sobre «cal compartir» o «cal respectar», es posa els dos nens dins d’una situació fictícia semblant a la real, amb personatges i decisions, on poden provar maneres diferents de resoldre-la sense que hi hagi res real en joc. El que aprenen allà —a cedir, a negociar, a posar-se al lloc de l’altre— sí que es trasllada després a la taula del menjador, perquè ho han practicat, no perquè els ho hagin explicat.

Comença pel que pots canviar aquesta setmana

No cal transformar el menjador sencer de cop. Tres coses que un equip de monitors pot fer aquesta mateixa setmana:

• Acordar entre tot l’equip cinc normes bàsiques i aplicar-les exactament igual, cadascú.
• Donar als dos o tres nens que més conflicte generen un rol concret dins del grup.
• La pròxima vegada que sorgeixi una discussió, provar les tres preguntes de mediació abans de decidir per ells.

Cap de les tres no requereix pressupost ni formació extensa. Requereixen decidir, com a equip, deixar d’apagar focs i començar a construir un espai on els nens practiquin una cosa que necessitaran tota la vida: resoldre un conflicte sense que ningú hagi de perdre.

Si gestiones un menjador, unes extraescolars o una aula i vols una eina pensada per treballar just això de manera estructurada, a metodorolin.com/ca/ expliquem com ho fem amb el joc de rol educatiu — provat en aules i menjadors reals abans d’arribar als teus.