La situació és força coneguda. El teu fill arriba a casa amb el llavi serrat perquè algú de l’escola s’ha ficat amb ell un altre cop. Ho comentes amb la tutora. La tutora parla amb l’agressor. Li posen una amonestació. Els pares de l’altre nen reben una trucada. Hi ha una reunió. Hi ha un acord. Hi ha un termini. I una setmana després, torna a passar.
O al revés: és el teu fill qui està tenint un comportament que fa por. L’has castigat a casa, l’escola l’ha sancionat, us han trucat dues vegades. I continua. Cada sanció afegeix un punt més de ressentiment, però no canvia res del que hi ha a sota.
La reacció més natural davant del bullying és la punició. Castigar l’agressor. Protegir la víctima. Separar-los tots dos. És el que té sentit intuïtiu, el que la majoria de famílies i centres posa en marxa de manera immediata. I tanmateix, el que mostra la recerca sobre bullying a primària és que les sancions, soles, no només no resolen el problema: en molts casos l’empitjoren.
Aquest post no va de culpar les escoles ni les famílies que sancionen. Va d’entendre per què aquesta resposta falla, quin mecanisme està alimentant el bullying per sota, i quines intervencions sí que estan donant resultats reals.
Per què sancionar és la resposta més lògica (i tot i així falla)
Quan veiem una conducta que fa mal, l’instint és aturar-la. I la manera més immediata d’aturar una conducta és posar-hi conseqüències negatives. Suspensió, expulsió, amonestació, trucada als pares, carta de compromís.
La lògica és sòlida: si l’agressor aprèn que ficar-se amb els altres té un cost, deixarà de fer-ho. El problema és que aquesta lògica parteix d’un supòsit que no sol ser cert: que l’agressor pren decisions de manera racional, calculant cost-benefici, i que només li falta una raó prou forta per parar.
Però els nens que agredeixen de manera sostinguda no ho fan perquè ningú no els hagi explicat que està malament. Ho saben. Han tingut aquesta conversa moltes vegades. El bullying no és ignorància moral; és un mecanisme que els dona una cosa que necessiten: posició dins del grup, control, sensació de poder, o simplement atenció sostinguda dels adults (encara que sigui negativa).
La recerca ho avala. Una anàlisi de les polítiques de tolerància zero en centres educatius —la forma més estricta de sanció— conclou que aquest tipus de mesures sovint fan que els comportaments problemàtics augmentin en lloc de disminuir. La raó: el nen aprèn a no agredir per por del càstig, no per empatia. I la por del càstig desapareix quan l’adult no mira. L’empatia, en canvi, va amb tu a tot arreu.
Què està passant de veritat amb l’agressor
Si el bullying no és ignorància i no s’atura amb sancions, la pregunta és: què el sosté?
La recerca sobre el perfil del nen que agredeix de manera sostinguda descriu un patró força consistent. No sol ser el nen emocionalment fred i calculador que imaginem. Més sovint és algú que té un dèficit real en lectura emocional —no percep amb claredat el mal que genera, o el percep però no el connecta amb la persona que té al davant— i que fa servir l’agressió com a eina de posicionament social perquè és l’única que li funciona.
Quan el sanciones, confirmes que té impacte. Confirmes que és algú que importa prou perquè els adults es moguin. Si l’únic lloc on sent que pesa és generant conflicte, el conflicte es converteix en la seva identitat. Cada sanció que arriba sola, sense treballar el que hi ha a sota, el reforça.
Hi ha un altre element que complica les coses: el grup. El bullying gairebé mai no és un assumpte de dues persones. Se sosté en la dinàmica del grup —els que riuen, els que miren i callen, els que s’aparten per no complicar-se— i les sancions individuals no toquen aquesta dinàmica. L’agressor pot sortir d’una reunió de pares i trobar al pati exactament el mateix context social que feia que l’agressió valgués la pena.
El que també necessita la víctima: més que protecció
De la banda de la víctima, la resposta instintiva també és unidimensional: protegir-la. Separar-la de l’agressor, vigilar més, avisar si passa res, parlar amb la tutora.
Res d’això no està malament. Però si es queda només en això, la víctima aprèn una sola cosa: que el món és un lloc on necessita que algú la defensi. I quan aquest algú no hi és, es queda sense recursos.
El que més ajuda a llarg termini no és només allunyar el perill. És construir capacitat. Un nen que ha practicat com mantenir-se ferm en una situació incòmoda, com buscar aliats, com llegir quan retirar-se i quan mantenir-se, té eines que es queden amb ell al pati encara que l’adult no estigui mirant. Aquestes eines no es desenvolupen escoltant consells; es desenvolupen practicant situacions on posar-les en joc.
El que sí que funciona: què diu l’evidència
Hi ha prou recerca per dibuixar quin tipus d’intervencions redueixen el bullying de manera real.
Els programes més eficaços tenen en comú que no treballen només amb l’agressor. Treballen amb tota la comunitat: víctima, agressor, observadors, docents, famílies. Això no és només una qüestió d’inclusió; és un reconeixement que el bullying és un fenomen de grup i que només es canvia tocant la dinàmica de grup.
Un estudi publicat a Frontiers in Psychology (2025) sobre intervencions psicològiques en bullying escolar conclou que el camp ha virat de les mesures punitives individuals cap a estratègies integrals que inclouen víctimes, agressors, docents i observadors. Els programes que inclouen formació en empatia mostren resultats significatius: els comportaments de bullying van disminuir de manera notable en els grups d’intervenció comparats amb els grups de control.
Les pràctiques restauratives —cercles de diàleg, reparació del dany, treball conjunt en lloc de separació punitiva— ofereixen a l’agressor una cosa que la sanció no dona: la possibilitat d’entendre l’impacte de la seva conducta i fer-hi alguna cosa. No com a obligació, sinó com a experiència. I a la víctima, una cosa igualment important: un espai on el seu dany és reconegut, no només administrat.
A Espanya, el 6,5 % de l’alumnat pateix bullying amb freqüència i el 15,8 % l’experimenta almenys diverses vegades al mes. Són xifres que no baixen soles amb protocols d’amonestació. Les dades de programes d’intervenció comunitària mostren reduccions de fins al 42 % en els índexs de violència escolar quan s’apliquen estratègies integrals.
Què pots fer des de casa o des de l’aula
Això no vol dir que calgui ignorar les conductes de bullying o no establir límits clars. Els límits són necessaris. El que canvia és el que els acompanya.
Si ets família:
– Quan el teu fill arribi amb un conflicte, abans de passar a solucions, pregunta-li què va passar des del punt de vista de l’altra persona. No per justificar, sinó perquè el seu cervell comenci a fer la feina de llegir la situació completa. – Si el teu fill és el que agredeix: no només sancions. Pregunta-li què hi va guanyar. Què necessitava. Aquesta conversa és més incòmoda que «et quedes castigat», però és la que obre alguna cosa. – Treballa amb ell o ella situacions de pressió social en entorns segurs. Els jocs de rol, les escenes inventades, els «què faries si…?» practicats a casa construeixen respostes que s’activen quan el moment arriba de veritat.
Si ets docent o educador:
– Les intervencions que només treballen amb l’agressor tenen un sostre baix. Implica-hi el grup. Els observadors són la clau del bullying i els que més poden canviar la dinàmica. – Els cercles restauratius no requereixen mesos de formació per començar. Una conversa estructurada on cada part diu la seva versió i escolta la de l’altre, amb un adult que regula sense arbitrar, ja és un pas significatiu. – Crear oportunitats de cooperació real —tasques on els rols es barregin per necessitat funcional, no per afinitat— canvia les dinàmiques de poder del grup sense que ningú no hagi d’anomenar el conflicte directament.
L’arrel del problema: conductes que no s’aprenen escoltant
Tot el que funciona té una cosa en comú: parteix del principi que els nens no canvien la seva conducta perquè els diguin com s’han de comportar. Canvien quan practiquen comportaments diferents en situacions on aquests comportaments tenen sentit per a ells mateixos.
Un agressor no deixa d’agredir perquè li expliquin que l’empatia és important. Deixa d’agredir quan ha experimentat —repetidament, en situacions reals o simulades— què se sent des de l’altre costat, i quan té un rol funcional dins del grup que no depèn d’aquesta posició de poder.
Una víctima no es fa més resistent perquè li diguin que sigui valenta. Es fa més resistent quan ha practicat respostes en situacions de baixa pressió, acumulant experiències que li mostren que pot gestionar allò incòmode.
Aquest espai de pràctica segura és exactament el que fem a Rolin. A cada aventura, els nens i nenes es troben amb situacions que requereixen llegir els altres, prendre decisions sota pressió, cooperar amb algú amb qui no sempre estan d’acord, defensar una posició o cedir sense perdre. Sense sermons. Sense que ningú no els digui que estan treballant l’empatia. Jugant.
Si vols entendre millor com funciona i veure quines competències treballa cada aventura, la guia gratuïta és a [metodorolin.com/ca/](https://metodorolin.com/ca/).