Hi ha una nena a cada menjador, a cada classe, a cada equip, que discuteix les normes davant de tothom. No es calla si alguna cosa li sembla injusta, i ho diu allà mateix, amb qui calgui, sense esperar que baixi el volum de la sala. Això ho he vist cada setmana, amb cares diferents i la mateixa reacció de l’adult: “quina nena més mandona”, “aquí no es discuteix”, una mirada de “a veure si la callem una mica”. Dues taules més enllà, un nen organitza una protesta perquè li sembla injust el repartiment d’un joc, convenç els altres de plantar-se, i el que es diu d’ell és: “aquest té fusta de líder”.
La conducta és exactament la mateixa: detectar una injustícia, negar-se a empassar-se-la, mobilitzar els altres per canviar-la. L’únic que canvia és qui la fa. I no és una impressió meva: el Center for Creative Leadership ho té documentat — quan una nena trenca la norma de gènere de ser callada i complaent, se la critica i se l’etiqueta amb una paraula que a un nen gairebé mai se li aplica pel mateix. L’etiqueta no descriu la conducta. Descriu qui la té.
La mateixa conducta, dos noms diferents
“Mandona” no és una paraula neutra. És una paraula que gairebé sempre porta una nena al darrere, i que gairebé mai s’utilitza per a un nen que fa exactament el mateix: donar ordres, portar la veu cantant, no deixar-se aixafar en una discussió. A ell se li diu líder, té caràcter, sap el que vol. A ella se li diu que es calmi, que no sigui tan intensa, que aprengui a callar una mica.
Això no és un matís petit. És el mateix comportament social —assertivitat, capacitat d’influir en el grup, negar-se a acceptar una cosa que li sembla injusta— llegit amb dos raseres diferents segons qui ho fa. I el patró no és només d’infància: el biaix té nom entre adults, l'”assertiveness backlash”, i s’ha estudiat també en entorns laborals, on a dones amb la mateixa conducta que els seus companys homes se les continua descrivint com a “manaies” en lloc de “resolutives”. Si no es corregeix de nena, no desapareix de gran: se l’emporta a la reunió de feina, vint anys després, amb les mateixes paraules.
Callar-la no la reconueix: l’enterra
La reacció de l’adult davant d’aquesta nena gairebé mai és dirigir aquesta fortalesa. És apagar-la. “Aquí no es discuteix”, “no repliquis”, “baixa la veu” — frases que no li ensenyen quan o com discutir millor, li ensenyen que discutir està malament, punt. I el que aprèn allà no és un matís de comportament: aprèn que aguantar sense protestar és el que fa la gent bona, i que la seva veu, la que la fa diferent, molesta.
Aquesta lliçó té un cost llarg. La nena a qui se li ensenya que la seva veu molesta no la guarda per fer-la servir en el moment oportú: deixa de fer-la servir del tot, just quan més falta li farà — per posar un límit, per negar-se a alguna cosa que no vol, per no deixar-se arrossegar pel grup quan el grup s’equivoca. Apagar una fortalesa no la reconueix. L’enterra, i després costa molt tornar-la a treure.
Hi ha dues coses barrejades, i només una s’ha de corregir
Aquí hi ha l’error de fons, i és fàcil de cometre perquè les dues coses arriben juntes en el mateix moment: discutir davant de tot el menjador té un contingut (el que diu, que pot tenir tota la raó del món) i una forma (el moment i el to en què ho diu). Gairebé cap adult les separa. Es corregeixen les dues alhora, com si fossin una sola cosa, i el que s’acaba corregint de veritat és el contingut: se li calla la idea, no només el to.
I hi ha un biaix del mateix adult que convé reconèixer, perquè es disfressa de norma educativa: a ningú li agrada que li discuteixin en públic, i aquesta incomoditat personal es converteix fàcilment en “aquí no es fan aquestes coses”, com si fos una regla objectiva i no una molèstia pròpia. La discrepància en si mateixa no és el problema. El problema, quan n’hi ha, és en el moment i en la forma — i això sí que es pot ensenyar sense tocar l’altra cosa.
El que sí que cal ensenyar-li, i que gairebé ningú li ensenya
La resposta útil no és “calla’t” ni tampoc “tot val, digues el que vulguis quan vulguis”. És ensenyar-li tres coses molt concretes que gairebé ningú es para a explicar:
On val la pena lluitar. No tot es mereix una batalla, i triar les causes importants ja forma part de l’habilitat. Hi ha diferència entre discutir una injustícia real i discutir per no perdre una discussió.
Quan. Davant de tot el menjador no és el mateix que després, en privat. No perquè el primer estigui prohibit, sinó perquè el resultat canvia segons quan es diu: en calent i en públic s’escolta pitjor, es defensa pitjor, i sol acabar en més soroll que solució.
Com. Perquè l’escoltin en lloc de desqualificar-la pel to. Això és, en el fons, ensenyar-li a guanyar la discussió que de veritat val la pena, en lloc de perdre-la per la forma abans que ningú hagi escoltat el fons.
La frase que val per a les dues coses alhora
La resposta que a mi m’ha funcionat amb aquest tipus de nenes és sempre la mateixa, i la dic tal qual: “m’encanta la teva manera de ser, i et vull veure sempre allà davant donant la teva opinió — però has d’aprendre a fer-ho.” Aquesta frase fa dues coses alhora, i aquest és precisament el truc: valida la fortalesa (li diu que la seva veu no és el problema) i posa el límit (li diu que hi ha una forma que funciona millor que una altra), sense que una cosa anul·li l’altra.
El que no funciona és triar només una de les dues meitats. Només el “m’encanta la teva manera de ser” la deixa sense eines per al dia que el seu to li jugui en contra. Només el “has d’aprendre a fer-ho” —sense la primera part— és indistingible de “calla’t”, per molt que es digui amb altres paraules.
El món necessita gent que no es calli
Darrere de “és una mandona” gairebé sempre hi ha una fortalesa que ningú li ha ensenyat a dirigir: algú que detecta el que és injust, que no ho deixa passar i que és capaç de moure altres per canviar-ho. Això no és un defecte de caràcter que calgui llimar fins que desaparegui. El món necessita gent que es queixi quan cal queixar-se, i que no deixi que li apaguin la veu només perquè resulta incòmoda en el moment equivocat.
La propera vegada que una nena discuteixi alguna cosa davant de tothom i la paraula “mandona” estigui a punt de sortir, prova de preguntar-te una cosa abans de dir-la: si això mateix ho fes un nen, quina paraula faries servir?
— Anayda i Sergi